58 anys d’història
L’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà (AVVB) va néixer el 31 de març de l’any 1963 amb el nom Associació de Veïns Bachs-Bufalà, i la primera seu va ser el número 418 de l’avinguda de Martí Pujol.
Els primers anys de l’Associació van estar molt marcats pel moment polític i el seu marge d’actuació habitualment anava de la mà del Govern municipal. L’any 1962 el Ministerio de la Vivienda començà la construcció dels anomenats blocs del Bruc, gestionats per l’Obra Sindical del Hogar, pisos que en principi havien d’acollir i beneficiar veïns de Badalona, però que a l’hora de la veritat van servir per acollir damnificats de les riuades del 1962 a Sant Roc i, sobretot, barraquistes de Montjuïc. Aquest fet va motivar nous socis a l’Associació de Veïns de Bufalà provinents d’aquests blocs, amb un caràcter més reivindicatiu, que facilitarien els canvis posteriors.
A finals dels anys seixanta es van produir diverses reivindicacions veïnals al barri, com per exemple la manifestació de les galledes d’aigua impulsada pels veïns i veïnes dels blocs del Bruc.
El complex del Bruc es va inaugurar la primavera de 1963. La majoria de veïns procedien de les barraques de Montjuïc, i els pisos lliurats i la zona en general no reunien les condicions mínimes d’habitabilitat. No hi havia aigua corrent, ni gas, els carrers estaven tots sense asfaltar, l’enllumenat era molt deficient, i quan plovia s’inundaven les plantes baixes amb aigües brutes, ja que no es disposava de connexió al avegueram general. Un bon dia un grup d’unes 400 veïnes del Bruc, algunes amb fills i tot, van anar en manifestació fins a la plaça de la Vila carregades amb galledes que feien servir per anar a buscar aigua. Allí, a les portes de l’Ajuntament, van exigir que es fessin les connexions necessàries per fer arribar l’aigua al Bruc i poc temps després l’aigua rajava de les aixetes dels pisos quan les obrien.
Una altra preocupació important era la millora dels carrers i el seu asfaltat i condicionament, com ara el clavegueram. L’únic carrer asfaltat era la carretera de Badalona fins a Montcada, anomenada posteriorment com el carrer Independència. A finals dels anys seixanta i fins ben entrats els anys setanta el barri es va mobilitzar d’una forma constant per reclamar la
millora d’aquests carrers amb intenses mobilitzacions que van ocasionar fortes càrregues policials per part de la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Aquesta lluita va provocar que el 16 setembre de 1977 un ple extraordinari aprovés un pressupost de 52 milions de pessetes per urbanitzar carrers del barri. També es va aconseguir que el Ministeri d’Obres Públiques del
moment pintés els blocs de l’Obra Sindical del Hogar.
Les obres d’urbanització van començar el 8 de febrer de 1978. Altres lluites seguien el mateix camí, per exemple per reclamar semàfors o per aconseguir un centre d’assistència primària per el barri, i van finalitzar amb èxit.
Un altre conflicte important va ser la lluita perquè el transport públic arribés al barri. Des de l’any 1965 l’empresa Boix explotava una línia d’autobusos deficient i precària fins que se’n va fer càrrec l’empresa Transportes Urbanos, SA (TUSA). Finalment, el 7 de març de 1974, poc abans de les eleccions municipals, veïns del barri de Bufalà i de Pomar van segrestar 4 «tuses» amb la complicitat dels treballadors de l’empresa i es va aconseguir una millora en el transport públic al barri amb connexions i horaris més adaptats a les necessitats.
Una de les primeres lluites engegades al barri als anys setanta va ser la que es va portar a terme per aconseguir una escola pública al barri. Bufalà únicament tenia quatre escoles privades: l’escola de les bates blanques (1963), depenent del Patronat de Sant Francesc d’Assís i situada a la confluència dels carrers de Bailén amb Independència; l’escola Monqui (1963), després rebatejada com a Cervantes, situada al carrer de Soler i Biosca i que actualment és un edifici municipal; les escoles Menéndez y Pelayo, situada al carrer de Nou Cases, i l’escola Boix, al carrer de Rubio i Ors.
En aquells anys l’Associació de Veïns de Bufalà ja disposava d’una important força veïnal i tenia ben clar que per canviar el futur calia lluitar en el present. Per això, les reivindicacions i reclamacions eren contínues i intenses, com veurem a continuació.
La construcció, el 1975, de tres mòduls escolars de primària als terrenys de Can Ruti, encara que lluny de Bufalà, semblava una solució provisional a la manca d’escoles. A l’estiu del 1976, però, els veïns no confiaven que l’Administració acabés de condicionar l’escola, batejada amb el nom de Planas i Casals, per tal que poguessin començar les classes el setembre d’aquell any, tal com estava previst.
La Vocalia de Cultura de l’Associació de Veïns i Veïnes va engegar una campanya per fer conèixer al barri l’existència de la nova escola i va confeccionar unes llistes amb els noms dels nens i les nenes que volien matricular-s’hi per així pressionar l’Ajuntament.
Passaven els mesos i les promeses municipals no es s’acomplien, i el 18 de setembre de 1976 va ser necessària una manifestació multitudinària amb més de 3.000 persones a la plaça de La Vila per reclamar una escola pública. Finalment, un grup de pares i mares i membres de l’Associació de Veïns i Veïnes van forçar l’entrada a l’escola de Can Ruti i la van ocupar. Com que l’Ajuntament no en feia el manteniment ni la neteja, ells mateixos ho van fer per tal d’accelerar el començament de curs I finalment el dia 1 de novembre de 1976 l’escola de Can Ruti va començar a funcionar. Finalment, l’escola Planas i Casals es va traslladar al carrer de Muntaner al barri de Bufalà per tal de millorar les condicions d’accessibilitat.
El mateix any 1976 des de l’Associació de Veïns i Veïnes de Bufalà es va impulsar una altra reivindicació important que va permetre aconseguir l’actual plaça d’Antònia Boada. El barri no tenia cap zona verda i els infants només podien jugar al carrer, entre terra i fang, perquè la majoria no estaven asfaltats.
El 9 de maig de 1976 l’Associació de Veïns va fer una festa reivindicativa al solar per reclamar-la. Un tràgic succés va accelerar aquesta demanda i el 5 de març de 1978 s’inaugurava la plaça d’Antònia Boada.
També recordarem la lluita engegada des de la nostra entitat per aconseguir un espai digne per a la nostra gent gran del barri: després de moltes reivindicacions, el 9 de desembre de 1985 es va inaugurar el Casal d’Avis Antònia Boada.
Els anys passaven, però les reivindicacions continuaven, com per exemple la campanya veïnal contra els impostos en el rebut de l’aigua (1992-1994), en què la nostra entitat es va sumar a la iniciativa impulsada des de la Federació d’Associacions de Veïns de Badalona (FAVB), i més de 350 veïns i veïnes es van adherir a la protesta pel rebut de l’aigua no pagant la part
corresponent als impostos.
En els últims anys hem continuat reivindicant en diferents fronts, sempre al costat dels veïns i veïnes del nostre barri, sumant sinergies amb altres entitats i col·lectius, com ara les AMPA de les escoles del barri impulsant les festes del barri; el petit comerç, col·laborant-hi per tal d’aconseguir un barri millor i més digne, o la plataforma reivindicativa del turó de l’Enric, un èxit assolit recentment.
En els últims anys hem continuat reivindicant en diferents fronts o qüestions referents a sanitat, educació o mobilitat, amb reivindicacions potents com ara l’arribada de la línia 1 del metro al nostre barri o espais comuns com ara Ca l’Andal com a centre cívic per al districte o la biblioteca i punt de referència.
També treballem per enfortir els valors de la bona convivència i el respecte mutu a la diversitat i a la defensa de les llibertats comuns com a eixos d’una millor convivència veïnal, i si hi ha res que puguem afirmar és que fem tot el que som capaços de fer amb ganes i il·lusió.
LA JUNTA
